Benvinguts!!

Hola a tots/es!

Aquest blog té la finalitat d'intentar desenvolupar de manera personal les tècniques i habilitats directives en un entorn global. Més que mai, en els temps que vivim necessitem el guiatje d'un bons liders.

Espero que us agradi, i que poguem crear un debat positiu que construeixi una nova forma de liderar.

dissabte, 11 de desembre del 2010

MODELS ORGANITZATIUS HORITZONTALS

El present redactat es basa amb la investigació dels diversos models organitzatius horitzontals existents, aquests són:
  • En xarxa
  • Virtual
  • Adhocràtica
  • Hipertext
  • Hipertrèbol
Del model en xarxa no entrem en detall, ja que està descrit de forma amplia en els apunts de l’assignatura.
-  Model Organitzatiu en Xarxa:
L'empresa en xarxa s'ha convertit en un dels paradigmes del nou capitalisme. L'organització en xarxa s'enfronta al repte de gestionar la diversitat generacional amb grans diferències entre en la utilització i gestió de les noves eines (TIC’s) i concepció dels llocs de treball.
Per Borch i Arthur (1995), les xarxes organitzatives o xarxes estratègiques són noves formes organitzatives, on els trets característics són vincles múltiples entre empreses i cooperació i compromís a llarg termini. Per aquests autors el concepte de xarxa és una explicació molt útil per explorar el fenomen de la complexitat organitzativa. Borch i Arthur, defineixen les xarxes estratègiques com a inversions en relacions cooperatives entre empreses amb la finalitat d'intercanviar o compartir informació o recursos.

Empreses que segueixen aquest tipus d’organització:
Pàgina web d’empreses pymes en xarxa:


-  Model Organitzatiu Virtual:
L'organització virtual ha estat conceptualitzada en la literatura des de diversos punts de vista. En aquest sentit, resulta interessant analitzar els treballs d'autors com Sieber (1997), Zimmermann (1997) i Saabeel et al. (2002), que identifiquen dues perspectives d'estudi de l'organització virtual, segons la conceptuació que es porti a terme de la mateixa.
Concretament, Zimmermann (1997) presenta l'anàlisi de l'organització virtual des d'un enfocament que s'anomena institucional i un altre que s'anomena funcional. Des de la perspectiva institucional, l'organització virtual és una combinació d'empreses independents que aporten les seves capacitats distintives, i l'ús de la tecnologia un element clau en aquesta organització. Per la seva banda, la perspectiva funcional suposa considerar la virtualitat com un atribut estratègic de tota organització.
L'Empresa Virtual és una estructura organitzativa que respon a les necessitats del mercat actual amb més facilitat que altres estructures tradicionals, per la seva facilitat d'adaptació i utilització de les Tecnologies de la Informació de forma intensiva.
Característiques d'una Organitzacions Virtual:
1.    Els individus tenen una visió o meta compartida i un protocol per a la col·laboració.
2.    Agrupen activitats d'acord als seus "core competences".
3.    Treballen junts en equips per tal d'aportar els seus "core competences" a la cadena de valor.
4.    Processen i distribueixen la informació en temps real a través de tota la xarxa. El que els permet prendre decisions i coordinar accions de manera ràpida.
5.    S'agreguen membres a la xarxa, segons siguin necessàries noves "core competences".
El concepte d'Organització Virtual està estretament relacionat amb altres quatre conceptes: groupware, equips virtuals, teletreball i oficina virtual.

Empreses que segueixen aquest tipus d’organització:
http://www.rumbo.es/ pàgina web de viatges

-  Model Organitzatiu Adhocràtica:
“Innovar significa romper con esquemas establecidos.  Así la organización innovadora no puede confiar en ninguna forma de estandarización para la coordinación”.
Així comença l'autor Henry Mintzberg la seva descripció de les organitzacions adhocrátiques, puntualitzant també que l'any 1970, Alvin Toffler va encunyar aquest adjectiu en el seu llibre "El xoc del futur".
Aquestes organitzacions es caracteritzen per:
1.    Existir en un entorn innovador, canviant, dinàmic. Es pot descriure les funcions de l'expert en staff, però aquestes no es normalitzen o estandarditzen.
2.    Els equips de treball són multidisciplinaris, diferents experts agrupats per fer funcionar el projecte.
3.    El poder de decisió està molt repartit, tots participen en la presa de decisions.
4.    La gent del vèrtex també pot actuar i participar de l'equip que gestiona el projecte i el porta a terme.
5.    La supervisió directa té molt poca importància.
6.    Sorgeix en entitats bastant grans on els projectes són independents entre si.
7.    El seu mecanisme de coordinació és l'adaptació mútua.
Aquest tipus d'organitzacions difereix totalment d'aquelles amb estructura burocràtica (vertical i dividida per departaments) i empresarial (amb presa de decisions centralitzada en el director general i els gerents). Generalment se la veu en sectors on es treballa per projectes que requereixen la reunió d'experts en diferents disciplines, com l'aeronàutic, el cinematogràfic o a la consultoria.
La paraula clau en les organitzacions adhocrátiques és col·laboració, ja que el producte final requereix que tots els esforços individuals conflueixin en el projecte.

Empreses que segueixen aquest tipus d’organització:
http://www.demison.com/  Consultora Argentina
-  Model Organitzatiu Hipertext:
Com la defineix Nonaka, I. i Takeuchi, H. (1995) és una organització en xarxa basada en el coneixement i aprenentatge organitzacional, que pot crear unes formes de relacions i interactuacions a través de les xarxes telemàtiques tant internes com externes amb l'entorn. Potencien els elements positius de les organitzacions adhocrátiques i superen les debilitats d'aquelles, en treballar tots en funció d'un client. S'aprofita al màxim una base desconeixement amb una visió corporativa. Combina l'eficàcia i l'estabilitat de l'organització burocràtica amb la capacitat creativa i la creació de coneixements de les organitzacions en xarxa.
El plantejament de Nonaka i Takeuchi (1995) part d'un model de creació de coneixement que es dissemina en l'organització mitjançant la interacció dinàmica entre els individus la qual cosa permet la transformació de coneixement tàcit en coneixement explícit i viceversa, emergint d'aquest cicle continu una espiral de coneixement.
En el llibre "Temas básicos de innovación tecnológica a las empresas" dels autors F. Sáez Vacas, O. García, J. Palao i P. Vermell, caracteritzen aquesta forma organitzativa per la coexistència i la superposició de diferents extractes, estructures, capes i / o plànols organitzatius:
1.    Capa del sistema de negocis: part burocràtica de l'empresa i part dedicada al desenvolupament de l'activitat principal de la mateixa i, en general, es correspon amb l'estructura de posició (organigrama) de qualsevol organització.
2.    Capa d'equip de projecte: travessa la capa de negocis en forma d'estructura de processos i està integrada per equips de projectes dedicats a l'activitat innovadora, i per això, a la generació de coneixement. Aquest coneixement s'incorpora a la capa de negocis on s'aplica i explota.
3.    Capa base del coneixement: part on s'emmagatzema el coneixement generat en les restants capes. És el "magatzem" de coneixement organitzatiu, i està integrada pels sistemes i elements en què se suporta el coneixement generat en l'organització.

Empreses que segueixen aquest tipus d’organització:
http://www.odebrecht.com/  Enginyeria brasilera

-  Model Organitzatiu Hipertrèvol:
Sorgeix de la combinació de l'organització hipertext i l'estructura en trèvol (Charles Handy). Aquesta combinació consisteix a adaptar a la capa del sistema de negocis de l'organització hipertext (part burocràtica de l'organització) l'estructura en trèvol. Aquesta estructura permetrà desenvolupar encara més els processos innovadors en les organitzacions en tant que els equips poden estar constituïts per una sola persona, el que va a elevar la capacitat creativa de certs individus per no veure's coartat per l'opinió o la influència d'altres .
Per tant, a partir d'una estructura d'un sistema de negoci formal, l'organització haurà d'innovar obligatòriament en processos que li permetin una millor atenció als clients o la subcontractació d'activitats a altres empreses.
Cada full del trèvol està composta per una funció:
En el primer full apareix el nucli dirigent compost pels professionals altament qualificats que bolquen seva vida en les empreses amb llargues jornades, a canvi d'altíssimes remuneracions, per als quals, fins a un 40% de la retribució es vincula als objectius. Són els treballadors del coneixement, organitzats de manera horitzontal, amb poca jerarquització.
En la segona full sembla tot el que no sigui estratègic, i que es subcontracta amb tercers, el quals, al seu torn, tenen els seus propis trèvols. Aquesta part d'activitat no és menyspreable, podent arribar a que el 80% dels continguts del producte final hagin estat externalitzats.
La tercera fulla agrupa els treballadors a temps parcial i temporals. No es tracta de treballadors no qualificats de baixa retribució, sinó els que estan fora de l'organització, cada vegada més professionals autònoms que cobren pel seu producte, no pel seu temps.
Així, l'estructura hipertrévol serà prou flexible com per adaptar-se a la nova realitat de l'entorn, sistematitzant l'aprofitament de la informació que està captant per convertir-la en coneixement, i explotar-la, oferint al client el que busca mentre s'avança a la competència.

Empreses que segueixen aquest tipus d’organització:
http://www.copremesal.com/  prefabricats metàl·lics

Per acabar amb el treball d’investigació a continuació adjunto alguns links de vídeos sobre els diferents models organitzatius que s’han estudiat:


dimarts, 7 de desembre del 2010

HEURÍSTICA

Tal com es va exposar en el seminari del Dr. Monagas, la heurística aplicada a la Direcció d’empreses consisteix en saber aplicar diferents punt de vista als problemes o situacions que ens podem trobar en l’àmbit de l’empresa, fent una anàlisis i valoració de cada part del problema des del punt de vista de cada departament de l’organització.

La Heurística son un conjunt de regles donades per la experiència prèvia en problemes similars que aplicades ajuden a simplificar i resoldre’ls, encara que no garantitzen una solució òptima.

El mètode heurístic agrupa procediments creatius i estratègies innovadores per solucionar problemes i s’aplica per trobar solucions a problemes poc estructurats, com poden ser els processos empresarials i les seves institucions, aplicant la creativitat i idees innovadores per trobar nous enfocaments i punt de vista nous.

Els processos d’estudi o de recerca de solucions als problemes plantejats, s’han de dur a terme tenint en compte en primer lloc el talent o perfil característic del grup que integren l’empresa o departament a estudiar.

En relació al potencial humà, el talent de cada membre d’un equip hem de considerar que és el principal valor que s’ha de tenir en compte en considerar el que es pot aportar al grup.

En aquest punt troben multitud d’eines, principalment en mans dels departaments de recursos humans, per donar un perfil de capacitats de cada membre de l’organització. Conèixer aquest perfil i el potencial que pot oferir cada membre del grup es fonamental per desenvolupar un projecte de creixement dins de les organitzacions.

Dins de l’àmbit de l’àmbit de l’Administració d’empreses, els directius o líders han de posseir coneixements de les diferent àrees de les organitzacions, per poder donar resposta des d’un punt de vista general al conjunt dels problemes que es plantegen a les organitzacions, i posseí capacitats i habilitats que permetin potenciar la capacitat dels col·laboradors, obtenint sinergies i les aportacions necessàries per acomplir els objectius de l’empresa.

En el cas dels enginyers, és interessant la visió que dona el professor Sáez Vacas, en quant a la conveniència de ser enginyers híbrids o integradors per poder afrontar amb garanties, lo que ell denomina el Nou Entorn Tecnosocial.

La recerca de les causes internes als problemes de les empreses es fonamental, ja que els problemes d’incompetència son el principal factor de problemes greus de les organitzacions. L’anàlisi dels punts dèbils i forts es vital per aplicar mesures correctives o aprofitar els avantatges en front de la competència.

Respecte al mercadeig, aquest es un punt que a passat a ser preponderant i s’ha de plantejar des el desenvolupament de la idea, el seu disseny i totes les etapes i facetes fins l’arribada del producte al consumidor final. El procés de mercadeig es essencialment heurístic, ja que es tracta d’un procés bàsicament humà basat en el mètode de prova i error i es fonamentalment un procés creatiu.


A continuació adjuntem alguns links d’informació i vídeos sobre Heurística:

Informació:

El proceso de resolución: técnicas heurísticas

Introducción a la economía de la empresa

Los métodos heurísticos - LOGI.10-11 ok (Page 20)

Mercadeo Heurístico

Videos:

Heurística

Joc heurístic



diumenge, 21 de novembre del 2010

MOTIVACIÓ
Antecedents
L’empresa Eatfast, S.L. es dedica a la producció i distribució d’entrepans envasats. El departament tècnic està format pel cap, en aquest cas jo mateix, que  dirigeixo les activitats derivades del procés productiu,  i també hi ha dues persones més que estan sota el meu càrrec. Com es pot observar, es tracta d’una empresa petita amb recursos reduïts. El problema es presenta quan l’empresa Eatfast, S.L, segueix una estratègia empresarial enfocada a una política de marketing, en què fan del producte, un ús indispensable pel consumidor. Això provoca una penetració de mercat elevada, creant unes quotes de venda creixents. Per tant, el departament tècnic, es trobà amb la dificultat d’haver d’augmentar la capacitat de producció amb els mateixos recursos assignats per la direcció general. Això va suposar, més hores de feina, les quals, segons la política d’empresa no eren considerades hores extres. L’empresa defensava que la millor forma d’incentivar a la gent, no era econòmicament, sinó amb la formació continua i beneficis socials, com per exemple, més dies de vacances, i que aquesta política, era una solució a llarg termini millor per l’empresa. El personal del departament tècnic, en primera instància, ho va enfocar des d’una perspectiva humanista i cognitiva, com un repte, una motivació intrínseca, ja que per ells els hi despertà sentiments de curiositat, esforç, autodeterminació i desafiament.
Una de les meves tasques com a cap, consistia en treballar la  motivació del personal, per tant, sempre intentava satisfer les necessitats posades de manifest pel personal. Algunes eren: Un treballador va demanar agafar-se tres dies més per les vacances de Nadal, ja que marxava al seu país natal a celebrar-ho amb la seva família, un altre va demanar una ajuda econòmica a l’empresa, per pagar una part dels estudis en enginyeria d’Organització Industrial i també dies lliures quan hi haguessin exàmens. En un principi, la meva resposta sempre era afirmativa, ja que complien amb la política de l’empresa a l’hora de motivar al personal.
Problema
Passat un temps, treballant en unes condicions extremes, sota pressió, moltes hores i amb un gran estrés, però per contra amb un alt rendiment productiu, comencen els problemes. Arriben les vacances de Nadal, i l’empresa decideix que no es poden fer vacances per culpa el gran volum de comandes, fent que un dels treballadors se li creés una forta insatisfacció, ja que no es complien les seves expectatives, per a les quals, jo li havia donat la meva paraula. Per tant, el treballador queda decebut, ja que ell s’ha implicat amb l’objectiu de l’empresa, però aquesta no ha respòs de la mateixa manera.
Més endavant, l’altre treballador demana l’ajuda econòmica pels estudis que vol realitzar, i es troba amb la negativa de l’empresa, ja que aquesta argumenta que aquest estudis li ocuparan molt de temps, i que no té relació amb la feina que desenvolupa actualment dintre l’empresa. Per tant, una altra decepció davant de l’actitud de l’empresa.
La meva posició com a cap queda molt tocada, ja que havia demanat dedicació, compromís i implicació per part seva; i que això se’ls hi retribuiria d’una manera o altre. Per tant, la meva competència directiva cau per terra, creant desconfiança per part dels treballadors, ja que entenen que no he defensat suficientment els seus interessos.
Desenllaç
Al cap d’un temps, desprès d’aquests esdeveniments, els resultats de producció van baixar molt, amb continues aturades per manteniment, fent que les comandes no fossin ateses en els terminis pactats amb els clients. La direcció general va necessitar reorientar la seva política.
Solució
Un cop detectat el problema, la direcció va establir la necessitat de redefinir el model de motivació, ja que es va demostrar que la insatisfacció del personal és directament proporcional a la baixada de la productivitat.
Es decidí seguir un model integrador de motivació, que combina tot el que es coneix sobre el important i complex fenomen de la motivació: necessitats (teoria de Maslow), satisfacció, expectatives.
També es decidí  retornar a la perspectiva humanista i cognitiva, ja que és necessari ressaltar la capacitat del personal pel seu creixement personal i del seu coneixement.
En resum, calia cobrir necessitats que evitessin dolor o situacions desagradables i que es pogués créixer emocionalment i intel·lectualment, característiques de la teoria de Motivació i Higiene de Frederick Herzberg. Aquesta teoria determina que cada necessitat, s’ha de satisfer amb incentius diferents. En aquest cas, concretament una necessitat era satisfer a un treballador oferint-li flexibilitat en les vacances de Nadal, i l’altre cobrir les necessitats de coneixement del treballador que volia una ajuda econòmica per pagar els estudis d’enginyeria en Organització Industrial i millor disponibilitat horària.
A continuació adjuntem alguns links de vídeos i fotos sobre motivació:
Sobre motivació personal:
Sobre motivació laboral:


Fotos:
Presentacions sobre motivació:




dimarts, 26 d’octubre del 2010

TREBALL EN EQUIP

Cas pràctic, basat en una experiència real viscuda per un dels membres del grup de treball.
En un empresa multinacional, que s’havia marcat l’objectiu d’implantar un sistema de qualitat total a les seves fàbriques, es van organitzar uns grups de treball anomenats GEQ’s “Grups d’Eficiència i Qualitat”, la missió dels quals era promoure la millora contínua dins de cadascuna de les factories.
A continuació, explicarem quin era el funcionament d’aquests equips seguint l’esquema de “La Tècnica per al Treball en Equip”
LA TÈCNICA PER AL TREBALL EN EQUIP
1.   Planificar la feina de l’equip

1. Dissenyar un mètode

Distingim per una banda, el mètode utilitzat per a la formació dels equips:
Aquests equips, estaven formats per poques persones, la procedència de les quals era molt diversa, tant jeràrquicament, com funcionalment. Es a dir, s’intentava que els equips fossin multidisciplinaris i que no hi haguessin dependències jeràrquiques amb les persones que el formaven. Era totalment desaconsellable, que dins del mateix equip hi coexistissin un Cap, i el seu subordinat directe, per exemple.
En quant a que els equips fossin multidisciplinaris, això és traduïa en que dins dels equips hi havia gent de departaments molt diferents (comercials, tècnics, administratius, etc…)
La tria dels membres del grup, es feia seguint  aquestes premisses, a més la Direcció General decidia finalment si el grup resultant no s’ajustava prou al que es pretenia.
El mètode a seguir per al treball, estava inspirat en el mètode del “Problem Solving” o Solució de Problemes, que s’utilitzava en moltes empreses japoneses, i que se servia de tècniques d’anàlisi i discussió com podien ser:
·         Diagrama Causa-Efecte
·         Diagrama de Pareto
·         Brainstroming
·         Gràfics de Control
·         Diagrama de correlació
·        
Per a l’ús d’aquestes eines, tots els membres del grup rebien prèviament la formació adequada, tant teòrica com pràctica.

2. Definir clarament l’objectiu

L’objectiu general dels equips, era com ja s’ha dit la Millora Contínua (processos tant industrials com de gestió) Però la definició de l’objectiu concret abordar, formava ja part de les tasques a desenvolupar pels equips de treball. Es a dir, dins del propi equip, es proposaven diversos problemes que eren susceptibles de ser resolts i finalment se n’escollia el que es considerava prioritari. Els objectius per tant podien ser de caire industrial: per exemple reducció de defectes en una línea de producció concreta, o bé de caire comercial: reducció de les reclamacions dels clients per incompliments de terminis de lliurament en una gama de producte determinada, o també podien ser de gestió:  millorar les mancances de formació del personal de l’empresa.


2. Assignar rols i tasques

1. Conèixer les persones de l’equip

En el nostre cas, donada la procedència diversa de les persones de l’equip, en el sentit de que era un requisit que l’equip fos multidisciplinari, de vegades les persones es coneixien poc a nivell professional entre sí, però de vegades ja treballaven conjuntament i el grau de coneixement era alt. Si més no cadascú acabava sabent quines feines realitzava l’altre de forma habitual.

2. Conèixer els processos

En aquest capítol, sovint hi havia algú del grup que no coneixia el processos amb detall, però de la mateixa manera gent que sí que els coneixia. La visió dels problemes des de “fora” dels que no coneixien els processos lluny de ser un obstacle, podia ser clau per fer veure qüestions que mai s’haurien plantejat des de “dins”. Per tant s’assumia que el possible desconeixement dels processos per part d’algun era desitjable fins i tot.

3. Assignar responsabilitats

L’assignació de responsabilitats, es feia d’acord amb el que podia aportar cadascun del membres de l’equip, per la seva experiència i el seus coneixements professionals, de manera que l’equip se servia de la seva condició de “equip multidisciplinari”

3. Prendre una posició de lideratge compartit

1. Comunicació fluïda i bidireccional

En quant al lideratge, no hi havia cap premissa que establís qui havia de ser el Líder de l’equip, senzillament en funció de l’objectiu escollit, acabava existint una persona, que si bé potser no tenia els trets característics del Líder, sí que per coneixements tècnics era qui coordinava l’equip. En qualsevol cas, la comunicació entre els membres del grup, era sempre fluïda i bidireccional, ja que per una banda en l’equip sempre es generava el sentit  de pertinença  que naixia com a conseqüència que existien altres grups, i això reforçava aquesta identificació amb l’equip al qual formaven part  els seus membres, i per altra banda necessàriament la comunicació era en ambdós sentits ja que tothom necessitava comunicar les seves aportacions als altres membres del grup.

2. Evitar estil dominant

El mètode utilitzat en la definició dels grups així com les tècniques utilitzades, evitaven en bona part l’ús d’un estil dominant, ja que com ja s’ha dit, dins del grup no hi havia estructura jeràrquica definida, i això alliberava a molts dels seus components de la pressió que podrien tenir si dins del grup hi hagués el seu Cap que els podria condicionar en les seves decisions.

3. Presa de decisions contrastada i acurada

En aquest cas, les decisions sempre s’havien de basar en les dades, aquest era un dels principis del mètode de solució de problemes. Es a dir, no valien els prejudicis, ni les meres opinions que un podia esgrimir que estaven basades en la experiència però que no es fonamentessin en dades fiables. De fet molt sovint, les tasques dels equips de treball estaven enfocades a la recollida de dades. Tot això per poder contrastar aquelles valoracions o judicis fets a l’avançada.
4. Dimensió de l’equip (menys és més – treball en xarxa)

Els equips estaven formats per un nombre de persones que no superava els 6 membres. Es considerava que entre 4 i 6 persones era un nombre suficient, menys de 4 persones generava masses tasques sobre els membres de l’equip, que havien de fer compatible el treball amb l’equip, amb les seves responsabilitats quotidianes. I més de 6 persones a l’equip, podia suposar que algunes persones s’acabessin despenjant de les tasques de grup i deixant que fossin només uns pocs els que fessin la feina.
Desenvolupament del procés de treball dels equips
Els equips es trobaven, de manera programada dos o tres cops a la setmana, durant aquestes trobades es planificaven les activitats que s’havien de dur a terme, s’exposaven els avenços que s’havien obtingut i es preparaven les ponències que s’havien de presentar a la resta d’equips, cada dues setmanes aproximadament. En aquestes sessions, presidides sempre per la Direcció General, s’explicava l’estat d’avançament dels diferents treballs, i cap al final del procés, s’havien d’aportar dades de les propostes presentades, indicant les accions proposades, els terminis d’aplicació i les inversions necessàries (si s’esqueia)  així com els resultats previstos. Desprès s’anaven fent els seguiments de totes les millores, tant del seu procés d’implantació, com dels seus resultats.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Un cas real d'un dolent lideratge

Fa un temps endarrere vaig patir un dolent lideratge per part del meu Cap en aquells moments. En l'empresa Y treballava en el departament de producció, específicament com a enginyer de processos. Érem dos persones, més el nostre Cap en el departament. Les nostres tasques es basaven principalment en l'optimització dels processos i, solventar els possibles errors causats en la producció del producte. En un principi com tot el que comença semblava ser que tot funcionava com un rellotge, però ràpidament vaig ser conscient que el nostre Cap no sabia liderar, sinó que dirigia. Uns dels trets més característics la falta de comunicació que tenia amb nosaltres, ja que considerava que no necessitava saber el que pensavem sinó que havíem de fer el que ell suposava que era lo correcte. Això d'entrada marca una mica, ja que et transmet nul·la confiança amb un mateix. Deixant de banda el perfil del nostre Cap, cal destacar que era de la vella escola, i per tant, molt tancat a possibles innovacions que milloressin el procés. A més a més, el nostre Cap intentava, entenc i vull entendre que no era intencionadament enfrontar-nos entre companys, perquè intentava crear més competitivitat entre nosaltres. També era d'aquells que s'apuntava el triomf quan tot anava bé, però quan hi havia problemes no en volia saber res. Per acabar, i possiblement per mi el que més em va desil·lusionar, la falta de paraula que tenia, ja que moltes vegades m'havia promès coses que mai van ser realitzades. Finalment, vaig deixar la feina. En primer lloc perquè em va sortir una feina millor, i en segon lloc, no podia treballar sota el comandament d'un dolent lideratge. 

divendres, 17 de setembre del 2010

El somni d'un bon lider

Si preguntem als treballadors d'una empresa, quin seria el seu tipus de lider molt d'ells posarien en comú virtuts com confiança, seguretat, respecte, admiració, agraïment. Per tant, es pot extreure que ser un bon lider no és gens fàcil, i sobretot ha de manejar una habilitat essencial que és la comunicació. Aquesta és necessària per fer entendre i influir a l'equip de la missió que persegueix l'organització, i per tant d'assolir els objectius d'aquesta.

El lideratge ideal no és genèric, ja que cada persona al meu entendre necessitarà una virtut diferent per cobrir unes circumstàncies concretes. Per això, des del meu punt de vista i de necessitats, un bon lideratge és aquell que motiva, escolta, delega, et tingui present i sobretot compleixi amb el que diu.

La motivació d'un mateix és essencial per desenvolupar el seu màxim potencial, per tant, un bon lider ha de saber explotar-ho. Un bon lider necessita escoltar i saber diferenciar el que és important i el que no per treure'n profit. Una de les habilitats més difícils és la de delegar, però aquesta si no es compleix no existeix cap equip.

Tanmateix, es pot afegir altres adjectius d'un bon lideratge, però segurament hi ha una cosa que tots estaríem d'acord; un bon lider no ha de pensar de forma individual sinó amb el col·lectiu.